dilluns, 31 de gener del 2011

LA FAUNA DE LA SERRALADA LITORAL IV: L'ESQUIROL.

Un esquirol rossegant.

Sens dubte aquest és un dels animals més característics d'aquestes muntanyes i a més a més li dóna el nom a fonts com la de l'Esquirol i l'Esquirolet a Argentona.

Per altra banda, entre Vilassar de Dalt i Premià de Dalt, trobem la Ruta de l'Esquirol.

Però quines característiques té aquest animaló.

És un rossegador de petites dimensions. No passa dels 45 centímetres incloent-hi la cua. Té el pelatge de color vermellòs.

Els esquirols són autèntics acròbates. Les branques dels arbres són camins a l'aire per ells.

Les seves potes són curtes però fortes i les ungles corbes i punxegudes els ajudan ha arrapar-se a l'escorça dels arbres i la cua els ajuda ha mantenir l'equilibri quan camina per les branques.

A més a més, la bona vista els permet calcular bé la distància quan salten d'arbre a arbre.

A casa nostra els hi agrada molt viure en els pins, on poden rossegar les pinyes.

Les seves poblacions pateixen fluctuacions al llarg dels anys, en funció de la disponibilitat de pinyes.

Quan anem d'excursió, és molt habitual trobar les pinyes, ja desesquamades, al sotabosc de les pinedes.

Properament publicarem la vuitena part de la Gramàtica del Caminant.


diumenge, 23 de gener del 2011

CAMINS DE VALLROMANES IX: EL CAMÍ DEL VIETNAM I LA "MITJAHORICA"

Font d'en Mamet el gener de 2011

Font d'en Mamet el novembre del 2005

Aquesta no serà la primera vegada que us parlaré d'aquests camins i corriols que tinc a poques passes de casa, i sempre els camins porten a una banda o altra. N'hi ha que ens portaran a una font, altres que ens portaran a una ermita, viaranys que ens conduiran fins a un dolmen... i senders que al transitar per ells, ens faran passar al costat d'un arbre monumental o simplement ens faran gaudir d'un matí d'hivern o una tarda de primavera.

Quan parlo de Camins de Vallromanes, considero tot aquell sender que surt d'algun indret d'aquesta població i generalment, exceptuant algun cas molt concret, hi tornaré pel meu propi peu, sense necessitat d'agafar un vehicle. A més a més, normalment les sortides seran com a màxim d'un matí.

Per tant, veureu que a les descripcions hi ha indrets de Santa María de Martorelles, Premià de Dalt, Vilassar de Dalt, Vilanova del Vallès...

Tanmateix, els punts d'inici i arribada de les sortides seran la Plaça de l'Esglèsia, el coll de Can Corbera o bé fent una mica de trampa, perquè ja és terme municipal de Vilanova del Vallès, Can Maimó.

Fins ara he marcat vuit itineraris que són els següents.

Camins Vallromanes I: El Torrent de Can Lairet. Març de 2008
Camins Vallromanes II: 3a Passejada pels voltants de Vallromanes. Maig de 2008
Camins Vallromanes III: Una excursió de dames i cavallers. Octubre de 2008
Camins Vallromanes IV: De la Roca Foradada a la Roca d'en Toni. Març de 2009
Camins Vallromanes V: Els dominis del Castell de Sant Miquel. Juny de 2009.
Camins Vallromanes VI: Caminar i ................ còrrer per Vallromanes. Juliol de 2009.
Camins Vallromanes VII: Pel turó de Cal Tàvec i la Baga de Can Maimó. Juliol de 2010.
Camins Vallromanes VIII: El camí d'Alella. Agost de 2010.

L'itinerari d'avui té uns 10'3 quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 350 metres. Es pot fer durant tot l'any, excepte en dies plujosos, tal vegada caminem i travessem per molts torrents.

Avui la nostra excursió comença a la Plaça de l'Esglèsia, tot caminant per la Rambla en sentit ascendent. Tanmateix, seguirem la pista que en un principi planeja paral.lela a la riera, fins que després de Can Sala Gros comença a pujar i finalment quan ha passat per davant de Can Lairet i la Torre de Sant Isidre desemboca a la pista que va del coll del Clau a Can Fuster. Escasament a uns 30 metres a la dreta trobem la Font de Can Gurgui.

Des de la plaça fins la font hi ha un 2,5 quilòmetres.

La Font de Can Gurgui: Font que sempre raja i de les fonts que he trobat fins ara, l única que té el rètol d'aigua sanitàriament potable. Es troba en una cruïlla de camins, per tant avui encara és molt concorreguda.

El davant de la font és de pedra i així aguanta el marge, amb la boca de la mina a mitja paret; sota raja la deu d'aigua d'un tub metàlic i va a parar a una pica, a la dreta hi ha una taula rodona i un banc que la volta.

Ara reculem una mica i seguim la pista en sentit nord, tot passant per davant del restaurant de Can Gurgui. Obviant els camins i corriols que anem trobant, uns 300 metres més enllà a la dreta, trobem uns quants eucaliptus. No és gaire corrent trobar aquests arbres per aquestes muntanyes, tanmateix, generalment no els hi agrada el fred.

Cent-cinquanta metres més endavant a la dreta trobem un camí-torrent que s'endinsa a la muntanya. Nosaltres el seguirem i estarem fent les primeres passes per la "Mitjahorica".

Aquest nom vé de l'estona que tardaven en fer-lo de baixada un grup de caminaires veterans des de Can Riera fins aquí baix.

Quan portem uns 200 metres, trobem a la dreta un trencall que obvíem, nosaltres seguim pel viarany principal. Dos-cents metres més endavant ens enfilem pel camí que trobem a la dreta, deixant el corriol que marxa recte i cap avall.

En aquest tram el sender està ple de xaragalls i sens dubte, malgrat que sigui una mica més cansat, és recomanable fer-ho de pujada, de baixada rellisca molt.

Mil cent metres més endavant tornem a trobar una cruïlla, nosaltres contínuem recte amunt, obviant el camí de la dreta.

A 300 metres, ja a les portes de Can Riera, ens travessa un camí, el GR-92 que va des de Portbou fins a Ulldecona, que ara seguim en sentit llevant per pujar a l'ermita i posteriorment baixar a la Font de Sant Mateu.

Ara només ens cal seguir les senyals blanques i vermelles del GR i uns 550 metres més enllà, arribarem a l'ermita de Sant Mateu.

La capella està documentada al segle X. És un edifici romànic d'una sola nau. Tanmateix, el més curiós és la disposició del campanaret d'espadanya, perpendicular a la façana. Segurament, això és així, per tal d'augmentar notablement el radi des d'on eren perceptibles els tocs de la campana.

Per arribar a la font de Sant Mateu contínuem pel GR que ara marxa direcció ponent i mica a mica va baixant, després d'uns 350 metres arribarem a la font.

Aquesta font raja de manera intermitent. Des del maig de l'any passat, torna a rajar desprès de quatre anys de sequera.

Al seu davant una gran bassa, ara en desús, ens il.lustra sobre el concepte d'economía de l'aigua que tenia la vida a les masies, en una època on no hi havia aigua corrent.

Contínuem pel GR, tot caminant en sentit nord per la pista que passa per sobre la font. Quan portem uns 300 metres, abans d'un revolt molt tancat a la dreta, trobem un corriol a mà esquerra que descendeix. En un primer moment el camí està força erosionat, però als pocs metres ja queda més definit.

Dos-cents metres més endavant, ens creua un camí carreter, nosaltres girem a la dreta i el seguim en direcció nord. Pocs metres més avall, arribem a una tanca que travessem, arribant de nou a un altre camí pel qual contínuem recte.

Cent-cinquanta metres més enllà, després d'un revolt tancat a la dreta, ENS HEM DE FIXAR MOLT, perquè surt un corriol a l'esquerra. Normalment aquest corriol està molt definit per les roderes de les bicicletes i de seguida uns metres més endavant el corriol es converteix en camí.

Nosaltres sempre el seguim avall i en sentit nord, obviant els camins que ens menen a banda i banda. El camí zigzagueja, per tant fins i tot ens podem permetre fer una drecera, sempre vigilant de no perdre el camí principal.

Quan portem uns 400 metres per aquest sender, deixem a la dreta una mina d'aigua; cent metres més avall, tornem a trobar dues mines més.

A hores d'ara desconec el seu nom, quant a la seva ubicació han de ser gairebé al límit entre els termes municipals de Vilassar de Dalt i Premià de Dalt.

Per tant, si algú en té més informació us agrairia m'ho féssiu saber.

Ara la pista puja una mica. Cent metres més endavant, trobem una bifurcació de pistes. Nosaltres agafem la pista de l'esquerra que segueix baixant. Quatre-cents metres més enllà, desprès d'uns tros de baixada amb força xaragalls, en un revolt, trobem a l'esquerra un camí pedregós poc definit que baixa entre els pins; uns seixanta metres més avall el camí queda més definit. En aquests primers metres, serà convenient descendir per la part esquerra del vessant de la muntanya. Això ens facilitarà trobar el corriol. Ara estem anant pel camí del Vietnam. Desconec qui li va posar aquest nom i d'on li va venir l'inspiració.

Quan el camí ja planeja, la traça és molt clara. Un centenar de metres més endavant, després de travessar un torrent, el nostre camí gira a la dreta. Cent cinquanta metres més enllà, el camí travessa un altre torrent i poc després arribem a una cruïlla de camins, nosaltres girem a la dreta.

Aquesta part del bosc està molt bruta d'arbres caiguts i llenya seca que fan necessària una actuació de neteja, per evitar de tenir disgustos a l'estiu en forma d'incendi.

Dos-cents metres més endavant el camí guanya amplitud i es converteix en una pista. Cent metres més enllà ja sortim a la pista, que va de Can Maimó a la Creu d'en Boquet. Nosaltres girem a l'esquerra, direcció Can Maimó. Uns metres més endavant passem per l'anomenat bosc del Canadà, segurament batejat així per l'alçada dels plàtans i els pollancres.

En aquest tram és curiós observar com a banda esquerra hi ha els arbres típics d'un bosc de ribera i a banda dreta el bosc està format per pi i alzina.

Ara arribem a la font d'en Mamet. Situada en el torrent del Molí d'en Cuquet, jo sempre l'havia vist rajar, però el seu estat actual degut a les esllavissades és força lamentable. Sense cap mena de dubte, s'hi hauria de fer quelcom, perquè està en "perill d'extinció". Actualment ja no té el boc, i han desaparegut les escales per baixar a la font.

Contínuem avall, obviant els camins que ens menen a banda i banda, fins que set-cents cinquanta metres més endavant, girem per una pista que s'enfila a l'esquerra.

Tanmateix, si seguíssim per la pista, set-cents cinquanta metres més avall, a mà esquerra trobaríem el corriol que enllaça amb l'itinerari del turó de Cal Tàvec i la Baga de Can Maimó; una vella tanca rovellada, actualment ens fa de fita per assenyalant-se aquest camí.

La pista s'enfila fent una giragonsa. Quan porten uns 350 metres arribem a un collet i contínuem avall, pasem per Can Sala Xic i de seguida arribem a l'asfalt, tot entrant al poble per l'avinguda de Vilassar, el carrer que baixa a l'esquerra. Desprès de caminar uns 550 metres per aquest carrer, trobem a l'esquerra un camí que desprès d'uns 1o0 metres ens ha de dur de nou fins la riera de Vallromanes.
Girem a la dreta i d'aquí a la plaça de l'esglèsia, punt d'inici i final de la sortida d'avui, només ens restaran uns 350 metres.

Properament parlarem de la Font de les Monges i de la Font dels Castanyers.
































dilluns, 17 de gener del 2011

EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC DE LA SERRALADA I

Part del claustre de Sant Jeroni de la Murtra.

Pels Reis va fer tres anys que vaig encetar aquest blog i des de llavors ja hem parlat de 64 fonts fins el dia d'avui. Però a les muntanyes hi ha viscut gent des de fa molt temps, concretament a la Serralada Litoral l'home ha deixat la seva petjada des de fa uns 7000 anys.

Tanmateix, quan hem fet una excursió buscant una font, pel camí hem trobat arbres monumentals, corriols i torrents que s'endinsaven a la boscúria i a vegades hem trobat edificis i vestigis d'aquesta gent que ha viscut a les nostres contrades aquests últims mil.lenis.


Avui faig un primer inventari d'aquest patrimoni arquitectònic que hem conegut en aquests itineraris i dels quals hem fet un esment o inclús una breu descripció. Aquests només són una mínima part. Per sort des de la costa a la plana vallesana i del Besòs a la riera d'Argentona, avui encara podem gaudir d'un museu d'història que en bona part es troba a l'aire lliure i que ens mostra des del Neolític fins construccions que són contemporànies a nosaltres.


El patrimoni arquitectònic que ja hem vist és el següent.


1. Ermita de Sant Mateu a 3a Passejada pels voltants de Vallromanes, el maig del 2008.


2. Esglèsia romànica de Sant Pere de Reixach a Les Fonts de Sant Pere de Reixach, el juliol del 2008


3. Ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes a La Font de Sant Bartomeu, l'agost de 2008


4. Refugi de la Ferreria del Vedat a Les Fonts de Teià, el desembre de 2008.


5. La Roca d'en Toni i 6. La Cova de la Granota a La Font d'en Dirol, el gener de 2009.


7. La Roca Foradada de Vallromanes a De la Roca Foradada a la Roca d'en Toni, el març de 2009.


8. Santa Quitèria a La Font de Sant Jordi, l'abril de 2009.


9. Ermita de la Mare de Déu de Malanyanes a Malanyanes, el maig del 2009.


10. El castell de Sant Miquel i el poblat ibèric de Sant Miquel a Els dominis del Castell de Sant Miquel, el juny del 2009.


11. L'indi i l'elefant de Ca l'Argent a Grans arbres pels voltants de Sant Bartomeu de Cabanyes, l'agost del 2009.


12. Poblat ibèric del Puig Castellar a Del Torrent de les Bruixes a la Font de l'Alzina, el novembre del 2009.


13. Dolmen natural Cova d'en Genís a La Deu del Joncar, el desembre de 2009.


14. Dolmen de Can Planes, 15 La Pedra de l'Escorpí i 16. La Roca Foradada de La Roca a La Font de Can Planes, l'abril del 2010.


17. La Creu de Montigalà, 18. Ca l'Alemany, 19.Sant Jeroni de la Murtra, 20. Ermita de Sant Climent i 21. Ermita de Sant Onofre a La Vall de Sant Jeroni, l'octubre de 2010.


22. El Telégraf a XIX Marxa Popular Montornès del Vallès, el novembre de 2010.


23. Dolmen de Castellruf, 24. Poblat Ibèric de Castellruf i 25. Castell de Castellruf a Castellruf, el desembre de 2010.


26. Castell de Gotmar, a La Vall de Pomar el gener de 2011.


A més a més, la setmana passada vaig parlar una mica de la Baetulo romana i d'allò que cal visitar.


La setmana vinent descobrirem nous corriols.

diumenge, 9 de gener del 2011

BAETULO

El Jardí de Quint Licini

A altres entrades ja he parlat de tota la gent que ha viscut per aquestes contrades al llarg de la història. Des del Neolític fins els nostres dies, hem deixat la nostra petjada per allà on hem passat i hem viscut.

A Catalunya si parlem de romans, de seguida ens vé al cap Tarraco, però per aquests que vivim a banda i banda de la Serralada Litoral cal conèixer Baetulo.

El Museu de Badalona, gestiona la visita a les Termes, al Decumanus, a la Casa dels Dofins, al Jardí de Quint Licini i a la conducció d'aigua.

Ahir per la tarda vam anar-hi amb la família i amb una hora i mitja i sense pressa, vam podem visitar tots els espais.

Des de fa tres setmanes, s'ha reobert l'espai de les Termes i el Decumanus i val molt la pena fer aquest viatge 2100 anys enrrera.

Conèixer com vivien, que menjaven, com s'organitzaven, com, que i amb qui comerciaven... és molt interessant per veure que malgrat tot, el clima, la terra i el mar són els mateixos i per tant hi ha coses que no han canviat tant, i d'altres que van sorgir llavors, avui dia encara són vigents.

Com a curiositat, em vaig fitxar que a l'època romana feien servir les fonts de muntanya, les canalitzaven i feien baixar l'aigua a la ciutat on a manca d'aigua corrent a les cases, a les cantonades dels carrers hi havia fonts públiques que s'abastien d'aquesta aigua.

Però per conèixer com vivien a la Laietània el segle I aC, el millor que podeu fer és fer aquesta excursioneta cultural. Trobareu més informació a www.museudebadalona.cat
Properament, parlarem del patrimoni arquitectònic que hem conegut amb les excursions que hem anat publicant.

diumenge, 2 de gener del 2011

LA VALL DE POMAR

La Font de l'Amigó

Per començar l'any, farem una sortida que fa unes quantes setmanes que tinc preparada. Aquest itinerari ens portarà des de la vall de Pomar, fins al cim del turó de la Coscollada.

Malgrat que haurem de superar 300 metres de desnivell positiu en poc més de 4 quilòmetres és recomanable per tots els públics amb una mínima condició física, però sens dubte aquesta excursió ha estat pensada perquè sobretot en frueixin els badalonins i les badalonines.

D'altres vegades, ja sabeu la meva afició a posar a l'abast del transport públic els itineraris per la Serralada. Doncs, per fer la sortida d'avui, cal agafar l'autobús B27 que travessa Santa Coloma i Badalona (jo l'he agafat a Badalona, a l'avinguda President Companys) i baixar a la carretera de Can Ruti a l'alçada de Can Miravitges, on hi ha la parada a peu del camí, on s'inicia l'excursió.

Quan acabem a Can Ruti, el mateix bus B27 ens baixarà a Badalona. La freqüència de pas de l'autobús, mai supera els 20 minuts.

Un bona excusa, per conèixer la Vall de Pomar i les Muntanyes de l'Amigó i arribar al sostre de Badalona. Aquesta excursió sobretot és recomanable a finals de tardor, amb els cirerers d'arboç ben plens. La distància total és d'un 6200 metres aproximadament, i com hem esmentat abans el desnivell positiu d'uns 300 metres. En èpoques de pluja, podem trobar algun tram força enfangat.

Sortim de la parada de l'autobus B27, a la carretera de Can Ruti a l'alçada de Can Miravitges. Comencem a caminar per una pista força planera, quan portem uns 250 metres, arribem a una cruïlla de camins, nosaltres agafem el trencall de l'esquerra que ens durà fins a Can Miravitges.

En aquests moments, a la dreta deixem el Castell de Gotmar, el nostre camí ara puja una mica.

El Castell de Gotmar, és una casa senyorial, documentada ja al segle X, que podria ser d'origen més antic i fins i tot remuntar-se a una vil.la romana. L'edifici actual és el resultat de les diverses transformacions i modificacions arquitectòniques dutes a terme al llarg del temps, i tot i contenir alguns elements romànics i gòtics, el seu aspecte és tipícament romàntic.

Desprès d'uns 150 metres arribem a la masia. Ara contínuem pel camí que davant nostre i paral.lel a la paret lateral de la finca va pujant mica a mica.

Cent metres més endavant, trobem a la dreta un corriol que marxa en sentit nord. Per comprovar que no ens hem perdut, uns 70 o 80 metres més endavant trobarem a mà esquerra un gran esvoranc, fet artificialment.

Contínuem pel nostre corriol i ara el camí passa entre atzavares i cactus, fins que arribem a una estació transformadora i just al costat hi ha un petit planell amb un bon exemplar d'alzina.

Seguim endavant, paral.lels a la paret de la instal.lació eléctrica. Ara el corriol surt a un camí més ample, nosaltres sempre anirem en direcció nord.

Quan hem caminat uns 150 metres per aquest camí més ample, arribem a un revolt. En aquests moments deixem aquest camí i nosaltres seguim per un camí més estret flanquejat per plàtans.

Uns 50 metres més enllà, a la dreta, trobarem un corriol que ens baixarà fins la Font del Pop o Beu-i-Tapa.

Font del Pop o Beu-i-Tapa. Malgrat que aquesta font sempre raja, degut als serveis i edificacions que hi ha per sobre, jo mai beuria d'aquesta aigua. El líquid element va a parar a un bassal de sauló deprès de baixar l'aigua per una rampa de pedra en forma de trapezi.

Ara desfem el corriol i tornem al camí principal. Pocs metres més endavant, passarem per sota un tunel, per sobre el qual passa la carretera que puja a Can Ruti.

Seguint aquest corriolet, uns 250 metres més enllà arribem al Berenador de Can Ruti, nosaltres el travessem i hem de sortir a la carretera a l'alçada del tanatori.

Ara girem a l'esquerra, tot pujant per la carretera. Malgrat no haver-hi gaire trànsit cal anar amb molt de compte. Nomès 200 metres més amunt, arribarem al parquing de l'hospital. Ara girarem a la dreta per nomès 100 metres més enllà, arribar a la placeta on hi ha la parada dels autobusos. Travessem la carretera i ja som a l'inici del camí de la Font de l'Amigó

Ens els primers cent metres, aquest camí es força ample, tot coincidint amb el GR-92 que marxa cap a l'esquerra per anar a buscar la carretera BV-5011 (Badalona-Montcada). Nosaltres seguirem un corriol que paral.lel a un torrrent ben farcit de canyes s'endinsa a la vall direcció ponent i mica a mica va guanyant alçada.

Temps endarrera a l'inici del torrent, hi podíem trobar la Font dels Pins, però si ningú em contradiu a hores d'ara aquesta deu d'aigua es pot donar per desapareguda. Igualment, tambè hi ha qui diu que a mig camí de la font de l'Amigó, es trobava la Font del Mig, però jo mai n'he vist cap rastre.

El corriol fins la font l'Amigó és molt fressat i desprès de caminar 800 metres, sense perill de pérdua, arribem al nostre destí.

La Font de l'Amigó sempre raja i malgrat no es pot dir que l'aigua sigui potable, jo n'he begut repetides vegades i de moment no m'ha passat res. L'aigua brolla d'un boc de ferro que surt de la paret de pedra i cau en un bassal, que és l'inici del torrent. Paral.lels al frontal de la font, hi ha tres o quatre bancs de pedra, perfectes per fer-hi parada i fer un mos.

Com a curiositat, també esmentar que gairebé amb total seguretat, la deu d'aigua d'aquesta font de l'Amigó a la vessant marina, és la mateixa que la Font dels Castanyers de Sant Fost a la vessant vallesana.

Ara contínuem pel camí que segueix pujant cap a l'esquerra. Quatre-cents metres més amunt, arribem a una pista que ens travessa. Ara girem a la dreta per seguir pujant en direcció a la torre de guaïta de la Coscollada. Desprès d'uns 50 metres, arribem a un petit planell, nosaltres seguim per la pista que puja a l'esquerra, obviant el camí que marxa recte.

Nou-cents metres més amunt arribem al coll de la Coscollada. D'aquí al turó de la Coscollada, el més alt de Badalona amb 466 metres i coronat per la torre de guaïta nomès ens resten 250 metres, tot seguint la pista que puja a l'esquerra o el corriol que marxa davant nostre i que en un principi carena una mica.

Des de dalt la Coscollada, un día clar, veurem muntanyes dels Pirineus, Montserrat, la plana vallesana, la Mediterrània i inclús podrem jugar a endevinar els carrers de Barcelona.

Per seguir el nostre itinerari, ara baixarem fins el coll i seguirem en direcció a Sant Fost i la Conreria per la pista ample que davalla.

Quan portem uns 300 metres, arribem a un revolt molt tancat. Ara nosaltres hem de seguir per un corriol que trobem a mà dreta. Com a referències, cal dir que en aquest punt, quan plou una mica es fa un gran toll d'aigua. Tanmateix, el corriol que seguirem estarà flanquejat a banda i banda per cirerers d'arboç.

A l'altre cantó del toll, també hi ha una trialera força ampla que també obvíarem.

Ara hem d'anar en compte de no relliscar i obviant els camins i corriols que menen a cada costat del viarany que nosaltres seguim.

Quatre-cents metres més endavant arribem a un camí carreter que ens travessa, nosaltres girem a la dreta i nomès uns 10 metres més enllà seguim pel corriol que trobem a la dreta, obviant el de l'esquerra.

Seguim quatre-cents cinquanta metres per aquest sender, fent cas omís a qualsevol trencall, fins que trobem un corriol que ens creua. Com a referència, el camí que baixa de la dreta passa entremig de dues roques de dimensions mitjanes.

Ara nosaltres baixem pel viarany que mena a l'esquerra i 30 metres més endavant obvíem el camí que marxa a l'esquerra i seguim pel de la dreta.

Cent cinquanta metres més avall, obviem un camí que marxa en direcció sud al costat d'unes runes d'una antiga edificació. Nosaltres contínuem avall, direcció nord-est, dos-cents metres més, fins que el nostre camí comença a pujar i el deixem per seguir un corriol que mena a la dreta i en 60 metres ens durà fins la Font del Goig o de Can Ruti.

La Font del Goig o de Can Ruti sempre raja, tanmateix l'aigua no és potable, però l'entorn i la font arranjats aquests últims anys estan força ben conservats

El frontal de la font està fet amb llambordes, d'on surt un boc d'alumini que fa caure l'aigua a una pica feta amb totxos arrebossats.

Ara seguim pel corriol que baixa paral.lel al torrent de la font i cent metres més avall arribem a una pista cimentada, girem a la dreta i 300 metres més endavant arribem a la parada del autobusos de Can Ruti, punt final de la sortida d'avui.

Cal dir, que en aquests darrers 300 metres, tornem a coincidir amb el GR-92.

Properament parlarem de l'antiga Baetulo i del camí del Vietnam.