dijous, 26 de juliol del 2012

GR-83 10a ETAPA. REFUGI MARIALLES - REFUGI CORTALETS. MOSSÈN CINTO VERDAGUER. DEL CANIGÓ A LA CISA.


                                         La Font de la Cisa

De tant en tant parlem de les relacions que han establert diferents poetes i escriptors amb la Serralada Litoral, així fins ara hem fet esment a Sagarra i el Puigcastellar, a Màrius Sampere i la font de l’Alzina, a Josep Maria Espinàs i Argentona i a Màrius Serra i la Cartoixa de Montalegre.
Avui parlarem de Mossèn Cinto Verdaguer i la seva relació amb el Santuari de la Cisa, però no volguem correr perqué per arribar a Premià de Dalt, haurem de passar pel Rosselló i fer el cim del Canigó.  
Jacint Verdaguer al marge de poeta i sacerdot, també el podem considerar un bon excursionista, de fet si voltem arreu dels Païssos Catalans i més enllà no és difícil trobar referències a mossèn Cinto. Així al costat de la Pica d’Estats trobem el Pic Verdaguer, nom que li van posar a aquesta muntanya el 1983 en honor al poeta, en el refugi de la Renclusa, sota l’Aneto, també trobem una placa conmemorativa, una estàtua seva a la Mare de Déu del Mont… però sens dubte la muntanya que més associem a Verdaguer, és el Canigó. Tanmateix el 1886 va escriure aquest poema èpic en dotze cants i un épileg  que explica els origens de la nació catalana a través de llegendes i personatges heroics, alhora que fa una minuciosa descripció del Pirineu.
Tant va voltar Verdaguer que el diumenge 4 d’agost de 1901 va pujar al Santuari de la Cisa, l’endemà va escriure un article que una setmana més tard sortia publicat a “Lo Pensament Català”, el títol del qual era “Los guitarrers de la Cisa”. En aquest text el terme guitarrers fa referència a l’espigó florit de l’atzavara.
A continuació us adjunto l’article de molt recomanable lectura.
Los guitarrers de la Cisa

Què són guitarrers, me dieu? Aqueixa mateixa pregunta, mot per mot, fiu jo ahir al sentir aqueixa paraula per primera volta. Mes, abans de satisfer vostra curiositat parlant-vos de la cosa, conegam lo lloc a on la vegí.

La Verge de la Cisa és la gentil patrona dels quatre pobles de la costa de llevant, Vilassar i Premià de Mar i de Munt. Asseguda entre aquests dos en la muntanya, s'està de cara a les ones, en què papallonegen de matí i de vespre, a tall de gavines, les barques de sos fills. La Mare, des de dalt, los mira barquejant, parant i traient les nanses i les palanques, tirant l'artet petit o arrossegant Fart gros cap a la platja, i fa que, de vegades, sien lluents del peix que els cal per guanyar-se la vida. Ells, des de baix, la miren a Ella, s'hi encomanen, encara que no tant com se mereix, li envien de tant en tant alguna avemaria i la reclamen sobretot en los dies de tempesta i en les hores de perill.

Les presentalles que tapissen les parets del santuari diuen prou l'amorosa correspondència que hi ha entre la Mare i sos fills. Aquesta és present del patró d'una barca cabussada pel temporal; aquella és d'un mariner d'un vaixell de guerra que en cruel batalla s'enfonsà; l'altra és d'un noiet de Premià que s'anegava; la de més enllà és d'un de Vilassar que mar enfora passà terrible naufragi. A tots, i a mil i mil d'altres, la Verge donà la mà i los portà a la terra, i los vegé l'endemà agenollats a sos peus, arruixant-los amb llàgrimes d'agraïment i d'amor.

Verament, la Verge de la Cisa és la mare dels mariners d'aqueixes platges. Cada dia, los camins de la plana vorejats d'ufanosos alocs de flor morada, avui en sa florida, n'hi veuen pujar algun a demanar-li mercès o a donar-li les gràcies per les ja rebudes; i allí li fan resar alguna missa, li canten los goigs, i li encenen algun ciri de vegades tan llarg com ells, mentres esgranen a ses plantes lo sant rosari.

La santa imatge fou trobada en un xòrrec part davall i a ponent de la capella, vora mateix d'una font fresca i regalada, símbol misteriós del bé que venia a fer sobre la terra.

L'edifici porta la fetxa de 1740 i tants i està rodejat de verds i ufanosos garrofers, arbre que Déu regalà als solells com un clap d'ombra de l'aubaga. Algun dia, davant de la capella, hi havia dos rengles de xiprers que amb sos braços alts cridaven al viador afadigat o perdut al suau redós del santuari, mes caigueren fa pocs anys, i no de vellesa, sinó al cop de la destral del llenyataire, que és, per los boscos de nostra terra, la dalla de la mort.

Ara, los arbres que hi resten, llevat d'un pi descomunal que hi ha part damunt, són més modestos, deixant-se veure entre ells, encara que no arriba a ser arbre, l'espigó de l'atzavara, que més enllà de la costa, a Mataró, anomenen penquer, com anomenen penques a ses fulles, i més ençà de la costa, envers Badalona, anomenen més agraciadament atzavarers, Que bonics són! Que gallards i majestuosos! Semblen talment los canelobres de Faltar de la Mare de Déu! Ara mateix han fet l'esclat; tot just s'acaben d'obrir les seves flors, que aflotonades en ses gegantines espatlles recorden les xarreteres d'or que duien los capitans de nostre exèrcit fa alguns anys.

Aqueixes flors són molt cercades per les criatures per jugar a bailarins. Les obren, si són poncelles, les agafen pel mànec, i, donant-hi petits cops, fan moure los estàmens, que salten cama ençà cama enllà escambellers, mentres ells los diuen tot cridant: «Balla, balla, bailarí.» A Badalona, prenen al bailarí per un teixidor que salta en son teler teixint la peça, i li diuen tot copejant: «Tix, tix, teixidor» A la flor mateixa que compren i venen per agulles o cèntims li donen Pestrany nom de tix, tix, teixidor. Quan aqueixes flors són seques, encara són motiu de joguina per los noiets per la fressa que fan din-tre sa capsa, com los llobins dins sa tavella.

A l'hora del sol, volten aqueixes flors un eixam d'abelles rosses de mel, que fan al seu voltant un murmuri semblant a un arpegi suau i adormidor. Serà per aqueixos remors que ací, en aquest poble, los donen lo nom de guitarrers. A més d'això, algú li troba una llunyana figura de guitarra que jo m'esforço en veure debades, a no ser que l'atzavarer se cabusse de manera que son peu represente lo mànec de la guitarra o, encara millor, de la viola.

Altres creuen que es diu guitarrer per la forma de ses flors, que estan posades al capdamunt del tronc a faisó de clàvies de guitarra.

Respectant aqueixes opinions, jo só de parer de que aqueix nom no és una senzilla figura poètica, sinó expressió de la realitat: això és, que aqueix espigó, que serveix avui humilment per afinar les navai xes, en altre temps servia per fer algun rústec instrument de corda. Aqueixa fusta és flonja com un cotó i facilíssima de tallar en tots indrets, i en ella los pastors d'aqueixes masies o los nois del poble obririen una petita caixa de bandúrria, hi posarien damunt los bordons, dels que algun podria ser molt bé un fil de pita arrencat a les fulles del mateix atzavarer, i ja tindrien una guitarreta rústega i bosquerola per demés, però que no li hauria costat cap diner. En los museus se veuen instruments músics aixís de fusta blanca com aqueixa, fets a tall de ganivet per los indis de l'Amèrica i de l'Àsia.

De guitarrers, uns anys n'hi ha més que altres, i l'haver-se escaiguda alguna quineia, de les que sovintegen en nostre país, amb alguna anyada seva, haurà posat en los llavis del poble aquest malastruc adagi que no té altra explicació:

Any de guitarrers, any de guerra. Si la guerra ha de ser com la del dia d'ahir, en què tinguí el plaer de veure'ls i de sentir-los guitarrejar al bes de l'aire i al rum-rum de les abelles, a les plantes de la Verge de la Cisa, acompanyat de mos bons amics de Vilassar de Mar i de Dalt; si això és guerra, ni mai que hi hagi pau.

 Per tant, com queda força clar a  l’article d’en Verdaguer El Santuari de la Cisa és un lloc tradicional de devoció i aplec.
 Situada al límit de Vilassar de Dalt i Premià de Dalt, la història de la petita esglèsia ha estat turbulenta. Construïda sobre restes romanes, la seva construcció es vincula a l’acta de fundació del mas Cisa, l’any 1190 i a la difusió del culte marià propiciat per l’orde del Cister al segle XII.Va ser incendiada per les tropes de Felip V, refeta i un altre cop cremada el 1936, episodi en què es van cremar pintures amb escenes marines. Tanmateix, els esgrafiats són del 1925.
Finalment, esmentar que a les obres de condicionament de l’any 2002 van posar al descobert els fonaments d’un absís semicircular que podria correspondre’s tal vegada amb la primitiva capella románica.
La Font de la Cisa.  A l’entrada del recinte del Santuari de la Cisa, hi trobem la font. Actualment la font és una barreja de construcció moderna amb elements rústics. En aquest sentit, les parets de la font són de plaques de granit, tanmateix la mina, tancada amb una porteta de fusta, queda per sobre el broc, metàlic d’uns 10 centímetres que fa caure l’aigua en una pica rectangular de pedra.
A hores d’ara perquè caigui l’aigua hem d’apretar un polsador. 

En un primer moment, la meva intenció era descriure un itinerari des de Premià de Mar fins la Cisa, però amb tota seguretat el paisatge que va trobar en Verdaguer ara fa 111 anys i el d’ara no tenen gaire a veure i el que abans era un santuari enmig de la muntanya, ara és una esglèsia enmig d’una urbanització i per tant no cal presentar-vos cap itinerari per carrers i carreteres asfaltats.
En aquest sentit, la millor opció és arribar-hi en cotxe, l’adreça és carrer de la Cisa 136, buscant la informació de com arribar al restaurant que hi ha al costat del Santuari i que també és diu la Cisa, no tindreu pèrdua.
Per fer aquesta entrada, he consultat,
la página web Endrets. Geogràfia Literària dels Païssos Catalans www.endrets.cat
la página web del Museu de Premià de Dalt www.museupremiadedalt.com
la versió digital de l’Enciclòpedia Catalana www.enciclopedia.cat
la versió digital del diccionari català-valencià-balear Alcover Moll www.dcvb.iecat.net
i el llibre Parcs de la Serralada Litoral i Serralada Marina, editat per la Diputació de Barcelona l’any 2007.

Properament, parlarem del Castell de Vilassar de Dalt.










dimecres, 18 de juliol del 2012

GRAMÀTICA DEL CAMINANT XVI. MOTS SOBRE EL TERRENY.


                                         Una balma

Ja tenim aquí una nova entrega de la Gramàtica del Caminant, avui descriurem totes aquelles paraules que tenen a veure amb el terreny. En aquest sentit, aquest s'ens pot presentar en forma de turó, plana, xaragall, lloriguera...  nosaltres per conrear-lo li podem donar unes formes determinades, solc, cavalló, era...  ell pot tenir diferents característiques i ser humit, erm, obac... i finalment aquest terreny el podem mesurar en vessanes, mujades, jornals...

Tot seguit descriurem 27 paraules per primera vegada, però tot repassant les quinze anteriors entregues de la Gramàtica del Caminant he trobat 58 paraules més que fan referència al terreny, per tant la llista d'avui arriba fins els 85 mots.

Els mots d'avui són:

Assaonat:  Dit com queda el terreny després de ploure.
Bofiot:  Forat produït per l’aigua de pluja als conreus, als peus dels marges o parets.
Boiga:  Tros de terreny guanyat al bosc on s’han cremat les branques dels arbres i els matolls. Aquest terreny s’utilitzarà per el conreu de cereals o altres cultius.
Cau:  Excavació en forma de túnel feta al bosc per una bèstia on crien alguns mamífers: conills, guineus, teixons…
Cavalló: A l’hort, cresta de terra més alta que separa o limita les eres i facilita el rec, on s’hi planten les hortalisses.
Escalivot: Barreja de terra seca i molla que es produeix quan es llaura per sota del nivell d’humitat de la terra.
Esterrossar: Desfer els terrossos, sigui a cops, sigui aplanant-los amb la curra.
Fiter:  Capa de pedres i roques situada a diferent profunditat de terra.
Fondal: Terreny en què hi ha un bon tou de terra sense pedra.
Granelluda: Dit de la terra on hi ha molts terrossos petits i compactes.
Llicor: Terra amb un alt contingut d’humitat.
Lloriguera: Cau.
Maresma: Regió de costa baixa, sovint inundada per les aigües del mar.
Massís: Conjunt de muntanyes més o menys definides per valls i que culminen en un o més cims.
Marge:  Graó que es forma en un terreny per disminuir un desnivell. Si el desnivell és molt pronunciat s’hi forma una paret de pedra seca o es deixa un talús de la pròpia terra.
Patamoll: Terreny saturat d’aigua. Hom no s’adona de la seva existència fins que es queda atrapat en el fang.
Plana: Porció extensa de terreny pla entre muntanyes.
Pendís: Coster, terreny pendent.
Pórca: Cadascuna de les porcions de terra en què queda subdividit un camp per sembrar.
Pregona: Profunda.
Saó: Grau d’humitat de la terra.
Talús:  Inclinació d’un marge o d’una porció de terreny.
Tapollar: Trepitjar la terra quan està molla.
Terròs:  Volum de terra compactada de diferent grandària produït al tapollar la terra.
Timba: Precipici.
Turó: Sempre referit a una muntanya, segons les contrades es considera una elevació de terreny no gaire alta (Empordà, Segarra, Camp de Tarragona, València i Mallorca) o bé un cim agut d’una muntanya ( els Pallars). 
Valls: Excavació de terra d’uns tres pams de fons per dos d’ample feta per plantar-hi ceps.
A més a més en altres gramàtiques del caminant ja hem parlat d’algunes paraules que podríem estar perfectament en aquesta llista.
Acanar: Amidar o mesurar la terra a canes. Una cana equival a un metre i cinquanta centímetres.
Aljub: Dipòsit quadrangular, ample i de poca fondària, excavat a la terra i revestit de pedres per dintre i tapat de volta, que serveix per recollir en el camp l’aigua de pluja que corre per terra.
Areny: Platja, riba, llit de riera… format de sorra.
Bagant: Comporta per aturar l’aigua d’un rec i alçar el seu nivell o desviar-la.
Bagueny: Obac.
Balma: Cavitat no gaire pregona, excavada a una paret de roca o en un vessant rocallós, en la qual penetra la claror.
Boreit: Costum de deixar la terra en repòs durant un any o durant un cicle de sembra.
Campa: Dit de la terra destinada al conreu de cereals i lleguminoses.
Campmany: Camp gran.
Carena: Línia divisòria de dos vessants en una muntanya o serralada.
Cingle: Espadat de roca que forma timba, al cim o en el pendent d’una muntanya.
Clotada:  Espai de terreny, entre terrenys més alts.
Codina: Roca plana arran de terra que fa un clap de vegetació
Coll: Depressió a la carena d’una serralada, sovint utilitzada per transitar d’un vessant a l’altre.
Coma: Prat alteròs, generalment situat en cims aplanats, ric de bon herbatge i molt estimat per a pastura.
Costa: Pendent del terreny, en general d’un carrer, d’un camí…
Congost: Vall estreta entre muntanyes, de vores abruptes, excavada per les aigües d’un riu.
Corriol: Sender, viarany, camí pel qual només pot passar una persona darrera l’altre.

Curra d’esterrossar: Peça rodona cilíndrica de pedra per curronar el sembrat.
Curronar: Acció de xafar la terra amb la curra per compactar-la fort i afinar-la a fi d’afavorir la naixença del sembrat.
Destaussar: Treure la capa de terra que hi ha a la part superior del terreny, quan s’arrenca pedra, argila, sauló, o grava que hi ha dessota.
Destre: Mesura de longitud agrària que a Catalunya equivalía a 2, 796 metres i a Mallorca equivalia a 4,214 metres.

Era: 1. Separació mitjançant cavallons de les diferents plantes de l’hort. 2Espai de terra, generalment rodó, de 10 a 30 metres de diàmetre, on s’ha sobreposat un gruix d’argila compactada per fer-hi una bona pavimentació de manera que la terra no es desprèn i damunt el qual es posen els cereals o lleguminoses per batre’ls.
Erm: Dit del lloc àrid i amb vegetació esclarissada.
Escorranc: Excavació produïda en un terreny rost per l’escurriment de les aigües de pluja.
Feixa: En els terrenys muntanyosos o costeruts, tros de pla horizontal, artificial, limitat per parets de pedra seca que el protegeixen contra les avingudes d’aigua i fa de més bon treballar.
Femada: Fems que hom tira en un camp.
Gleva:  Tros de terra compacta, generalment cohesionada per les arrels de les plantes, que s’axeca quan cavem, llaurem…
Güell: 1. Font abundosa, naixement d’un riu. 2. Forat on es fica un riu, per a reparèixer més avall.
Jornal: Aquest es defineix com l’extensió de terra que es podia treballar en un dia. El jornal depèn del tipus d’agent treballador (persona, mula, parella de bous, cavall…), del tipus de lloc (camp, prat, vinya…) i de la clase d’activitat a realitzar-hi (llaurar, sembrar, segar, collir raïm, plantar ceps…)
Jussà: Inferior.
L’hora de camí: Segons els territoris aquesta podia anar dels 3,5 quilòmetres fins els 5 quilòmetres de distància que es podia recorrer en 1 hora.
Lloreda: Bosc de llorers.
Mallol: Vinya novella, plantada d’un any ençà.

Mantornar: Donar la segona llaurada abans de sembrar
Messes: Sembrats de plantes segadores.
Mujada: Mesura agrària equivalent al tros de terra que podíen llaurar un parell de bous en un dia. Aquesta mesura era igual a 45 per 45 canes quadrades, és a dir uns 4.900 metres quadrats.
Obac: Vessant d’una muntanya més ombrívol, menys calurós.
Puig: Elevació del terreny formant cim, que sobresurt del terreny circumdant, tant si és una plana com un massís muntanyós.
Quadró: Tros de terra de conreu de forma quadrada.
Quintana: Tros de terra tancat amb paret al voltant d’una casa de pagès.
Rambla: Curs d’aigua intermitent que depèn estretament del règim pluvial.
Raval: Barri situat als afores d’una població.
Rost: Terreny que té un pendent considerable.
Sagrera: Terreny sagrat que envoltava les esglèsies consagrades.
Sauló: És la sorra que resulta de la descomposició dels granits.
Serradell: Serrat petit.
Serrat: Muntanya allargada de poca altitud.
Solc: Cavitat llarguera produïda a la superficie de la terra amb l’aixada a l’hort.
Solella: Vessant d’un relleu muntanyós més assolellat, oposat a l’obac.
Tartera: Extensió de terreny, al flanc d’una muntanya, coberta de pedres despresses dels cims.
Torrent: Curs d’aigua temporal, de règim irregular, característic dels pendissos pronunciats i dels vessants de muntanya, pels quals davalla quan hi ha precipitacions estacionals o ocasionals.
Tossal: Elevació del terreny no gaire alta ni de gaire pendent, en una plana o aïllada d’altres muntanyes.
Trescada: Caminada per llocs abruptes.
Varal: Indret, contrada, extensió de terra o de poble, distinta de les inmediates, però alhora propera.
Vessana: Mesura agrària pròpia del Gironès, l’Empordà i la Selva. La vessana corrent equival a 900 canes quadrades, o sia a uns 2187 metres quadrats
Vessant: En una muntanya, un costat d’aquesta.
Xaragall: Regueró que forma l’aigua de la pluja en escórrer-se per un terreny inclinat.

Per fer aquesta entrada he extret informació del llibre "Vocabulari del Pagès" d'en Miquel Pont i editat per Pòrtic. Colecció Arrels. Barcelona 2009 i de l'edició digítal del diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll.
La propera setmana parlarem de Mossèn Cinto Verdaguer i la Cisa.




dijous, 5 de juliol del 2012

CAMINS DE VALLROMANES XV. TRINXACAMES 2012


                                   Paisatge típic de la Trinxacames


El passat 6 de maig es va portar a terme a Vallromanes, la segona edició de la Trinxacames. Enguany el recorregut tenia una distància d'uns 10 quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 200 metres, per tant, malgrat el nom de la prova era un recorregut molt asequible per tothom i de fet es va tornar a superar la xifra de 400 inscrits.

 Tot fent cinc cèntims de l'itinerari, podem dir que la primera part del recorregut ens porta fins a Can Maimó, on baixarem fins el torrent del Molí d'en Cuquet, per posteriorment endinsant-se a les obagues de Can Maimó i Cal Tàvac. Després d'un quilòmetre de pista, descobrirem el corriol del Diable, tram inèdit respecte l'any passat, per a continuació baixar fins el Tub. Un quilòmetres més de pista i comença l'última part, la dels miradors, sobre el Maresme, el Barcelonés, el Montseny i el Vallès.

Per tant, aquest recorregut és una molt bona proposta per fer qualsevol capvespre d'estiu, una mica d'aigua i ganyips i en dues hores, dues hores i mitja tornareu a ser a casa.

L'ITINERARI.

0,000 Qm.   0,000Qm. Sortim de la pista poliesportiva de Vallromanes i ens dirigim cap al carrer Joan Carsi.
0,200Qm.   0,200Qm. Girem a l’esquerra pel carrer Santa Quitèria.
0,150Qm.   0,350Qm. Continuem amunt, ara per l’asfaltat.
0,150Qm.   0,500Qm. Girem a la dreta per un camí carreter i uns 10 metres més endavant, girem a l’esquerra, ara per un corriol que va paral.lel al carrer Sant Ramon.
0,200Qm.   0,700Qm. El corriol desemboca en una pista en graveta. Seguim avall.
0,300Qm.   1,000Qm. Arribem a l’asfaltat. Girem a la dreta, dirección Can Maimó.
0,475Qm.   1,475Qm. Masia de Can Maimó. Continuem amunt, direcció la creu de Can Bouquet.
0,400Qm.  1,875Qm. A la dreta trobem una cadena, seguim el corriol que baixa pel costat.
0,100Qm.  1,975Qm. Creuem el torrent del Molí d’en Cuquet i nosaltres enfilem cap amunt, el camí marxa una mica a l’esquerra
1,000Qm. 2,975Qm. Arribem a la part alta de l’obaga de Cal Tàvec, ara el camí gira a l’esquerra i de seguida baixa.
0,350Qm. 3,225Qm. Pista. Girem a l’esquerra.
0,250Qm. 3,475Qm. Pista (Can Maimó-Creu d’en Bouquet). Girem a la dreta.
0,700Qm. 4,175Qm. A la dreta trobem un corriol entre un tancat delimitat amb filat elèctric i un torrent. Nosaltres el seguim.
0,200Qm. 4,375Qm. Seguim un camí a l’esquerra que cinquanta metres més endavant troba una bifurcació, ara nosaltres seguim el corriol de l’esquerra, (marcat amb taques blanques). Ens estem endinsant en el corriol del Diable.
0,700Qm. 5,075Qm. Arribem a un camí carreter que ens creua (Pedra del Diable- El Tub). Girem a la dreta.
0,500Qm. 5,575Qm. Pista (Cal Fuster-Can Gurgui). Girem a l’esquerra.
0,500Qm. 6,075Qm. Font de Can Gurgui. Seguim recte, obviant tots els trencalls que ens menen a banda i banda.
0,500Qm. 6,575Qm. Coll de Can Gurgui. Ara fins el coll del Clau hem de seguir les marques blanques i vermelles del GR-92 en sentit sud.
0,600Qm. 7,175Qm. Coll del Clau. Ara hem d’anar direcció Vallromanes, seguint la pista que  trobem a l’esquerra, una vegada hem passat la finca on venen productes ecològics.
0,300Qm. 7,475Qm. Deixem  el trencall de la hípica Vallromanes a l’esquerra, nosaltres continuem avall.
0,100Qm. 7,575Qm. Deixem la pista principal i ara seguim un camí que després de deixar l’entrada d’una propietat privada a l’esquerra, es converteix en un corriol.
0,600Qm. 8,175Qm. Arribem a una bifurcació, nosaltres continuem pel corriol de la dreta.
0,300Qm. 8,475Qm. Pista. Girem a l’esquerra.
0,200Qm. 8,675Qm. Trobem una pista que ens creua. Girem a l’esquerra, de seguida trobem una bifurcació, nosaltres continuem pel camí de la dreta.
0,500Qm. 9,175Qm. Arribem a la part de dalt d'una urbanització, obvíem el carrer asfaltat que marxa davant nostre i nosaltres baixem per la pista que ens queda a la dreta.
0,300Qm. 9,475Qm. Carrer Alella. Girem a l’esquerra pel carrer Vista Alegre.
0,100Qm. 9,575Qm. Rambla de Vallromanes. Creuem el pont sobre la riera i després de travessar la Plaça de l’Esglèsia  i la Plaça Lluís Companys, arribem a la pista poliesportiva.
0,200Qm. 9,775Qm. Pista poliesportiva. Inici i final de la sortida d’avui.

Aquest itinerari connecta amb:

- 3a Passejada pels voltants de Vallromanes a la plaça de l'esglèsia de Vallromanes publicada el maig de 2008.

-Una excursió de dames i cavallers a la plaça de l'esglèsia de Vallromanes publicada l'octubre de 2008.

-De la Roca Foradada a la Roca d'en Toni a la plaça de l'esglèsia de Vallromanes i a Can Maimó publicada el març de 2009.

-Pel turó de Cal Tàvec i la Baga de Can Maimó a la plaça de l'esglèsia de Vallromanes i a Can Maimó. publicada el juliol de 2010.

-El camí d'Alella a la plaça de l'esglèsia de Vallromanes publicada l'agost de 2010.

-El camí del Vietnam i la "Mitjahorica" a la plaça de l'esglèsia de Vallromanes i a la font de Can Gurgui, publicada el gener de 2011

-La Trinxacames 2011 a la plaça de l'esglèsia de Vallromanes i al camí que va de la Pedra del Diable al Tub publicada el juliol de 2011

-GR-83. Etapa 0 Mollet-Mataró al coll de Can Gurgui publicada el setembre de 2011.

-Vallromanes Camina per la Salut a la plaça de l'esglèsia de Vallromanes i a Can Maimó publicada el desembre de 2011.

-De Vilanova a la Font Freda a Can Maimó publicada l'agost de 2011.
 
La propera setmana us presentarem una nova entrega de la Gramàtica del Caminant.